Fotos: Adolf Boluda

Mira que és improbable que jo diga de una cosa que és la millor, sempre intente, abans d’afirmar tal qualificació sobre alguna cosa, sospesar bé el que estic pensant i justificar-ho. És un terme que no m’agrada usar gratuïtament i en el cas del restaurant del final de les Rotes, ho afirme i em quede tranquil, convençut que no falte a la veritat.

No és el millor restaurant, a Dénia n’hi ha d’iguals, millors i pitjors, però lloc, com a tal, no n’hi ha cap que se li acoste a prop. I mira que a vora mar n’hi ha de molt encantadors.

La vista des de la terrassa és idíl·lica, és aquella visió del Mediterrani sense límits, almenys jo me l’imagine així, bo, rectifique, m’imagine allà lluny, a l’altra punta de la mar, les illes gregues. Em venen al cap la Ilíada i l’Odissea, Creta i el seu palau, Roma i tota una cultura mil·lenària, la nostra, la mediterrània.

Han passat prou anys des de l’ultima volta que vaig dinar ací i eixa visió avui continua intacta, i és que quan tens davant tanta bellesa, tanta intensitat, el cor o el cervell, encara està en estudi, genera serotonina i endorfines i el sentiment és, almenys en el meu cas, el de connectar l’ànima amb els elements, el cel, la terra i la mar, és com meditar.

És una combinació d’emocions, provocades per la màgia del dinar, la companyia indiscutiblement i la grandesa del mar amb els penya-segats abruptament entrant a l’aigua. Impossible no caure rendit davant de la majestuosa manifestació de la natura.

Amb aquesta sensació de felicitat comencem a dinar, el vi i el bon menjar faran la resta.

Torradeta amb formatge batut amb molletes d’eriçó.
Un plat en el qual domina massa el formatge, en excés. L’opció bona és menjar-se les molletes d’eriçó primer rascant-les amb el ganivet. Un platet poc encertat perquè l’eriçó no ve a apreciar-se, el formatge ompli el paladar i anul·la l’eriçó, millor menjar-se primer les molletes i assaborir l’animalet.

L’ou de tonyina fet a casa, excepcional, L’anxova i la moixama molt bones. Combinació perfecta de les saladures amb la ceba en salmorra. L’ou de maruca està bo, però això que se t’apegue a les dents no m’agrada gens, ho deteste.

 

Cada volta que prove un bon polp a la flama diria que és el millor que he provat. Aquest polp m’ha tornat a convéncer, està curat i tendre i la cocció, el cremat és perfecte, la moixa que acompanya també està excel·lent, una textura suau que es desfà en la boca, supose per la temporada i/o la curació. Un plat excels.

 

Un brisat que enamora, de Manu Guardiola, de Xaló. Hi ha qui no li agraden els vins brisats, tot és qüestió de paladar, cadascú en té un, o bé d’acostumar-lo. Jo, particularment, he de dir que són els vins que més m’agraden, m’encisen.

Ara sí que dic convençut que són els millors ous de sèpia que mai no he tastat. Cruixent per fora, cremadeta i per dins cremosa però no excessivament, en el punt. Senzillament diferent dels que sempre he tastat, boníssims.

 

L’aladroc està en el seu punt, tendre i sucoset, amb el greix de la temporada. Perfecte. El calamar te l’esperes cruixent i no, és blanet com un bunyol, després de la sorpresa trobes un sabor dolç, el del producte sense la sal que es sol posar al rebossat. Molt bo.

Mussola amb marinera suau d’ametlla. El caldet mariner harmonitza, és suau i delicat. Bon plat



En acabant ens férem un merseguera 100% de Mustiguillo, recomanat per Diego. Sec i afruitat, floral amb la fusta de la criança molt encertat.

La gamba roja si està ben feta està molt bona. Després de xuclar el cap pense que eixe sabor és insuperable, però al primer mosset al cos de la gamba ja sé que també està insuperable, és una categoria diferent d’insuperable.

Paella de floricol, aladroc i espinacs. La cocció i el sabor de l’arròs voregen la perfecció, però hi ha dos ingredients que em fan gaudir especialment, l’espinac presentat en un pilotet, una madueixeta, li dóna un punt de dolçor sorprenent, no està salat i la floricol que està en temporada i de la qual últimament em reconec addicte.

Les postres casolanes. La de formatge boníssima, l’arnadí molt encertat, la carabassa i l’ametlla combinen a la perfecció, el flam excel·lent.

 

 

 

Recomane passejar-se per davall del restaurant a vora mar

Ara farà uns dotze anys que no dinava al Mena, m’he promés tornar ben prompte i compartir amb els meus aquestes emocions tan potents.
Se m’acudeixen al cap records molt bons, persones, amics, molta diversió, era un temps passat, no millor que el que corre ara, però si diferent, era més jove. Passa la vida, no està el gran Diego Mena, però la seua família continua amb el projecte, he vist més modernitat en els plats, una bona evolució, un punt de sal que m’ha agradat suau, remarcable, he vist una gestió perfecta, la labor de les noves generacions es nota.

Els temps canvien, la natura ahí queda, impertorbable.