by Pep Romany | 13 - agost - 2024 | Destacats, Entrevistes, La bona taula, Productes
PEP ROMANY
Segona entrega de la tertúlia sobre el futur de la nostra pesca que va tindre lloc en l’última sessió de Taula Parada, el col·lectiu comarcal creat per a conversar sobre gastronomia. En aquesta ocasió van participar tres habituals d’aquests debats: Miguel Ángel Civera, biòleg especialista en el medi marí; Alfred Martínez, divulgador gastronòmic, i el cuiner Pep Romany. I dos convidats: el doctor en Biologia Marina Joan Baptista Company i el pescador de Xàbia Amadeu Ros.
Fa uns dies, es vam publicar la primera part, en la qual es van tractar temes d’actualitat com la sostenibilitat de la indústria pesquera al Mediterrani; confraries, cooperatives i oligopolis, o la contaminació i el canvi climàtic a la mar.
Aprofitament de recursos
A. Ros: També està el tema del peix de rebuig, que no és peix de rebuig, és simplement que no té mercat. Per exemple el sorell no es consumeix, ni el bessuguet, i no són roïns.
P. Romany: És un tema cultural.
J.B. Company: Són espècies tan saludables com qualsevol altra. Heu provat a través dels ajuntaments per exemple portar aquest peix a les escoles?
A. Ros: Estem amb això. L’escola Port de Xàbia ha creat una unitat de cuina dirigida a mostrar als escolars els recursos alimentaris que tenim, com cuinar-los, com conservar-los i estem col·laborant cuiners, pescadors i més gent. És un sistema d’ensenyament molt innovador i efectiu.
A. Civera: La cuina i l’art són els elements de desenvolupament de tot el coneixement, de tot el currículum que es dona al col·legi.
P. Romany És un projecte pioner preciós, es fan progressos molt importants.
A. Martínez: Aprenen coses importantíssimes per al futur, com saber parlar en públic o treballar en equip. En aquests aspectes es supera de llarg a l’ensenyament convencional.
P. Romany: La directora és Isabel Moreno i està en Taula Parada. Cal que tot eixe talent que tenim a la comarca estiga interconnectat perquè és que si no és molt dur batallar a soles. A través de la cuina es donen totes les matèries del temari.
J.B. Company: I a més a més els menús estan fent-los amb aquestes espècies que rebutja el mercat?
A. Ros: Estem treballant eixe tema ara. Ja s’han fet alguns avanços importants. Com per exemple cuinar la tremolosa, un peix que no té mercat i se sol tirar a la mar.
A. Civera: Aduriz dia una cosa “és molt curiós que en les escoles estiguen menjat peix de fora i ací estem tirant a la mar el nostre peix”.
Els tancats o reserves són el futur de la pesca
M.A. Civera: Per posar ordre a la conversa, sabem els recursos que tenim, tenim un coneixement cada vegada més profund al voltant de la biologia de les espècies i cada vegada hi ha més col·laboració entre científics i pescadors.
Sabem que s’ha de restaurar i mantindre les cadenes tròfiques. Tenim llocs tancats permanentment i coneixem els bons resultats. També tenim experiència amb el tipus de malles. A Catalunya tenen zones de tancats permanents, el tancat de Roses té deu anys. Ací la proposta de la Comunitat Valenciana són sempre vedats transitoris i això no és efectiu.
Company: Passen tres mesos i després el tornes a xafar, a llaurar i és com si no hagueres fet res, els fons marins no arriben a recuperar-se.
M.A. Civera: Baptista és el coordinador de totes les mesures de l’àrea de gestió de la zona denominada GSA 6, que es correspon amb la subzona geogràfica de la Comissió General de Pesca del Mediterrani (CGPM) que abasta les aigües espanyoles del litoral de Catalunya, Comunitat Valenciana i part de Múrcia. És el que coordinador dels informes científics que van al ministeri i, per tant, que van a Brussel·les i el que està proposant és fer aquests tipus de llocs tancats, de reserves, per a recuperar la fauna i la flora.
A. Ros: En el cas dels Tancats de Catalunya, en la pesca d’arrossegament, és un lloc que estan establidees unes coordenades i que els mariners saben que allí no han d’entrar a arrossegar.
Company: I no entren.
Romany: Es pot navegar?
J.B. Company: Navegar sí, però pescar no.
A. Martínez: Als tancats la rendibilitat que es trau és màxima. Per exemple la producció a Columbretes és enorme i a més els costos de producció són zero.
Des de fa més de 20 anys pense en perquè se li ha donat major extensió a la reserva del Cap de Sant Antoni o perquè no es tanquen les cales i tot l’espai al voltant de l’Illa del Descobridor. Jo interprete que s’han deixat de guanyar molts beneficis per inactivitat.
J.B. Company: Però ací se n’ha fet una que és bonica, la Roca dels Felius.
A. Ros: A les illes Columbretes els científics del IEO, Instituto Español de Oceanografía, no poden comptar les llagostes, perquè resulta que el metre quadrat amb esquer que gasten per a que acudisquen per a comptar-les, perquè no caben de tantes que hi ha.
A. Martínez: els resultats són tan bons que és precís preguntar-se per què no se’n fan més.
J.B. Company: Mira, és com amb la mateixa tonyina. Va arribar un moment que l’espècie estava en perill i en deu anys s’ha recuperat la població de manera importantíssima. El mar és agraït, l’únic que hem de fer és regular-lo.
A. Martínez: Si tan bons resultats dóna i són tantes les espècies que es recuperen i en un número tan important, per què no es fan moltes més reserves i tancats protegits? Tots guanyaríem.
J.B. Company: el mar ens hem posat a regular-lo fa quatre dies, si mirem les costes ara comencem a regular la primera línia, 50 metres.
A. Martínez: I tu que penses? Quant de temps es pot tardar a ampliar la reserva marina del Cap de Sant Antoni? Què es pot tardar a fer una reserva un poquet més gran que produïsca riquesa?
J.B. Company: S’aniran fent reserves, la política d’Europa és eixa. Europa és lenta, però és un poc com un tanc, molt lent, quan decideix una cosa, si hi ha consens, d’allà no la mous.
A. Martínez. I que ens dius dels lobbies de poder?
J.B. Company: Els lobbies estan i estaran. Ara ha arribat el moment de la reglamentació del mar i jo crec que és bo. Aquests primers cinc anys han sigut un poc agressius, perquè han passat més de quaranta anys de no fer res en gestió pesquera i en cinc anys ens hem posat a fer-ho tot. Hem anat tots un poc de cap, els pescadors i els científics.
A. Martínez: Què estem en l’inici, vols dir?
J.B. Company: Si, després d’aquests cinc anys ja comencem a vore resultats, les barques comencen a tindre una estabilitat econòmica. Tenen una perspectiva de futur i és possible que gent jove pense que es pot guanyar bé la vida. Si eren vint barques i ara en són deu, és el que aguanta aquest mar.
A. Ros: Aquest pla ha sigut el pla plurianual de pesca demersal del Mediterrani. És cert que ens ha pressionat molt, ens ha fet deixar de treballar la meitat de l’any i també s’han reduït moltes barques. En estos moments jo opine que el calador de Mediterrani està pujant en productivitat.
J.B. Company: Això és importantíssim i s’ha de dir alt i clar. Ha suposat un sacrifici i ara estem estabilitzats. Ara hem de vore si pot produir més o ens hem de quedar ací i és el que pot produir i amb això hem de jugar.
Guanyar-se la vida pescant a la mar
A. Martínez: Podem dir que els pescadors es poden guanyar bé la vida ara?
J.B. Company: Ara si, potser s’haurà d’ajustar algun detall, però, sobretot, tenim el problema de l’edat de l’envelliment dels professionals. A una certa edat ja no s’assumeixen inversions, però hi ha bones perspectives.
A. Ros: Al País Valencià tenim l’exemple de diversos pòsits, com el de Santa Pola que és un pòsit potentíssim, molt sanejat, que té una flota molt gran. Altres pòsits han anat a menys com el de Sagunt, el de Moraira o El Campello, que es queden sense barques, sense mariners i sense negoci. S’ha de mirar quines coses aprofiten dels pòsits que van bé i quines coses s’han fet mal en els que estan desapareixent.
M.A. Civera: La tendència mundial, europea i nacional és molt de protegir zones, de crear santuaris amb l’objectiu d’arribar a un 30%
J.B. Company: Aquests santuaris com a concepte de regulació i de restauració i els trobe bé, però nosaltres no podem també pretendre impactar tot el planeta.
A. Ros: Jo estic molt d’acord en respectar el 30 % el fons marí o de la superfície marina.
A. Martínez: Fora dels santuaris les pesqueries augmenten al doble, tinc entés.
A. Ros: Es conserva i a la vegada exporta peix a la part de fora del santuari. Jo sóc partidari de protegir i regular el 30%.
La Malla
M.A. Civera: La malla per a la gamba ha de ser de 50 i la menudeta la deixes a la mar que es faça gran. Si pesques amb malla de 50 o 55 et deixen més dies per a pescar.
A. Ros: A Dénia i Xàbia, les barques de bou anem amb una malla quadrada de 40 o 45 mm. que és la legal i estem pensant de posar-la de 50 o 55 per augmentar el filtratge i la talla de la gambeta. La proposta seria començar el gener del 2025.
Mira, els últims anys va haver-hi una baixada de captures, però ara s’ha recuperat. Sempre donaré gràcies a la crisi i a la pujada del preu del gasoil, perque va posar a la flota al seu lloc. Amb les ajudes europees a la renovació de la flota pesquera, al no haver inspeccions, els motors que se instalaven estaven sobredimensionats. Ara els motors són més menuts. Com a resposta a la pujada del gasoil vam reduir potencia i les arts són més menudes i estem gastant un 40% menys de gasoil.
J.B. Company: La reducció de costos és importantíssima.
A. Ros: El mariner sempre en vol més. El 2019 entra una regulació des d’Europa molt exigent i ha sigut una eixida cap avant que ha tingut molt d’èxit.
Les piscifactories i la proposta gastronòmica
P. Romany: Canviant de tema, esteu a favor de les piscifactories?
A. Ros: Els pòsits de la Marina som contraris a les piscifactories per les defecacions, antibiòtics i altres residus que deixen.
J.B. Company: Jo no estic d’acord, però és un tema que ens sobrepassa. Europa ens diu que d’ací a 10 anys menjar un tall de carn serà com menjar caviar. Està sobre la taula l’Animal Help, a ningú ens agrada vore l’abús animal, una gallina amb la pota trencada o aquells camions plens de pollastres. En la mar és igual, exigim salut i benestar animal. El mar igual que la terra, s’han de regular.
A. Martínez: És sa menjar peix de piscifactoria? No tots, però alguns peixos de piscifactoria tenen un nivell organolèptic alt, altres fan gust de pinso, també tenen la seua càrrega d’antibiòtic.
J.B. Company: El restaurador ha de tindre peix a la carta, si no és d’ací salvatge, serà d’allà. La diferència és com en el corder de pastura i el corder estabulat.
P. Romany: Si no tenim peix d’ací, del nostre territori, els restaurants perdrem el 50% de la nostra proposta.
A. Ros: Si respectem la proposta de protegir el 30% de la mar, serà rendible pescar i a més sostenible i sempre tindrem peix d’ací.
La Roca dels Felius i els furtius, l’inexistent Institut Valencià del mar i les dessaladores
J.B. Company: No podem pretendre viure sense fer res. Protegir és necessari.
A. Martínez: A la Comunitat Valenciana com funciona l’Institut del Mar?
A. Ros: La Comunitat Valenciana és l’única de les autonomies costaneres que no té un Institut de la Mar.
J.B. Company: Ho vam intentar amb l’alcalde de Dénia, però al final es va quedar en no res. El Ministeri ens van demanar ajuda, el director era Sergi Tudela, que es va formar a l’ICAT i va lluitar per a què aquest organisme de seguiment i recollida de dades funcionara. Gràcies a les mesures que vam prendre, s’ha recuperat la població de tonyina roja.
J.B. Company: No es pot regular encertadament si no disposem de dades. Quan l’Administració pregunta als científics sobre un tema, si no tenim dades, no sabem què contestar, perquè no tot és blanc o negre, hi ha molts grisos.
Un bon exemple és el de la mesura dels 800 metres de la gamba roja. Abans, fa poc, es podia pescar la gamba fins als 2.000 metres. Les dades ens diuen que només un 3% de les vegades es va a més de 800 metres. Tant l’Administració com els pescadors, amb les dades en la mà, vam prendre la decisió. Ara tenim moltes més gambes. Perquè les deixem criar i fer-se grans.
A. Ros: Les dades d’arrossegament estan registrades en la caixa blava. No hi ha engany.
J.B. Company: Amb la recollida de dades periòdicament hem fet un seguiment pesquer que ens facilita prendre decisions.
A. Martínez: D’on ha de nàixer el fer una iniciativa per augmentar la superfície protegida de la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni?
J.B. Company: De la societat civil, dels professionals, la Roca dels Felius és una bona reserva marina i la van fer ells.
A. Ros: La Roca dels Felius va ser una iniciativa de l’IROX (Institut de Recerca Oceanogràfica de Xàbia) i del Pòsit de Xàbia. La Roca és un promontori submergit situat a 4 milles del Cap de la Nau amb una superfície de 48 km2 i a una profunditat d’entre 110 i 60 metres. És una iniciativa del Pòsit de Xàbia, està protegida, però sols teòricament. Els pescadors ho respectem escrupolosament, treballant només tres mesos a l’any, però els pescadors esportius van allí a pescar.
A. Martínez: Van els furtius?
J.B. Company: Als tancats de Catalunya, els esportius els respecten i això ací, Amadeu, ho heu de treballar.
A. Martínez: I què fa falta, que s’active la Guàrdia Civil del Mar?
A. Ros: Jo sóc partidari de la vigilància passiva, no activa. A través de l’AIS (Sistema d’Identificació Automàtica) es pot fer un control prou complet.
P. Romany: Als pobles tots sabem qui són els furtius, però ningú fa res.
A. Martínez: Els furtius menegen diners, pesquen un bon volum i el venen a alguns restauradors.
J.B. Company: Això s’ha de tallar.
P. Romany: L’organisme que regula tot açò és la Conselleria?
A. Ros: Sí, la Conselleria. Jo no he estat mai, però m’han dit que allò és un desert. Dues taules i dos ordinadors i no hi ha ningú amb qui parlar. Si tens algun projecte i l’envies, no contesten. Ara, amb el govern canviat, tampoc es nota la voluntat.
A. Martínez: Canviant de tema, quina opinió teniu de les dessaladores? He escoltat que on s’aboca el salobre sobrant es queden zones que són un desert de vida.
A. Ros: Jo conec la de Xàbia, que aboca al Canal de la Fontana. Prèviament es mescla l’aigua salobre amb l’aigua de la depuradora i es deixa caure en l’altura des de dotze abocadors al llarg dels 500 metres del canal de la Fontana i oxigena l’aigua. S’ha recuperat la fauna i flora, allí es poden vore sepietes, muixó, oradetes, llobarrets, sargs, amploi, polpets… La concentració de sal la va mesurar la UE i es igual a la de la mar. S’ha fet una molt bona gestió.
–Apunta’t al newsletter de Taula Parada: www.taulaparada.com
by Pep Romany | 8 - agost - 2024 | Destacats, Entrevistes
PEP ROMANY.
Entaulats de nou, en esta jornada de Taula Parada, el col·lectiu creat per conversar sobre gastronomia, es va reunir per a reflexionar sobre el futur de la nostra pesca. Entre els protagonistes, dos convidats: el doctor en Biologia Marina Joan Baptista Company, i el pescador de Xàbia Amadeu Ros. A més, en esta tertúlia van estar també alguns dels habitual de Taula Parada: Miguel Ángel Civera, biòleg especialista en el medi marí; Alfred Martínez, divulgador gastronòmic, i el cuiner Pep Romany.
Taula Parada. D’esquerra a dreta: Amadeu Ros, Joan Baptista Company, Pep Romany i Miguel Ángel Civera
Però, abans d’entrar en matèria, coneguem millor els convidats. Joan Baptista Company és corresponsable del Departament de Recursos Marins Renovables de l’Institut de Ciències del Mar. És responsable, davant del Ministeri d’Agricultura i Pesca, de la coordinació de la subzona mediterrània GSA 6, que s’emmarca dins de la Política Pesquera Comú d’Europa.
Implicat en el sector pesquer, treballa colze a colza amb pescadors com Amadeu Ros, l’altre convidat, aportant els coneixements del món científic a l’experiència de qui ha fet durant anys un ofici i que sap que, si on cuidem el nostre mar, s’acabarà la pesquera i amb ella l’ofici de pescador.
“Comença la tertúlia”
-Pep Romany: És sostenible la indústria pesquera al Mediterrani? Podrem pescar en un futur?
-Joan Baptista Company: Tota indústria necessita un tipus de regulació, sobretot les que es componen d’éssers vius, és a dir, que tenen vida pròpia. La regulació serveix per a fer una bona explotació i no una sobreexplotació.
-Miguel Ángel Civera: El tema s’ha d’abordar des de diferents vessants, cal tindre una visió global. Hi ha diferents sectors implicats directament, la pesca, el comerç, la restauració, la investigació científica i més.
-P. Romany: Cal regular, és evident, i si ho deixem en mans de les administracions és difícil que avance. La cosa que millor regula el mercat és el preu, si volem regular, cal regular el preu. Per exemple, la sèpia mediterrània és exquisida, de sabor millor que les altres sèpies, caldria diferenciar-la i que tinga millor preu. Si és millor que les altres sèpies anirà més cara i sols la tindran alguns bars.
S’hauria de canviar el sistema de la subhasta, perquè ara és una ganga per als comparadors i és una manera d’acabar el peix del Mediterrani.
-Amadeu Ros: El preu en la subhasta influeix, regula les ganes de comprar i les ganes de vendre, però el mariner que vol vendre no té la possibilitat d’oferir un preu mínim digne.
-P. Romany Com les subhastes d’art que ixen d’un mínim.
-A. Ros: Exactament, un preu mínim digne i a partir d’ací començar a licitar.
Joan Baptista Company, investigador de l’Institut de Ciències del Mar, treballa amb el funcionament i la vulnerabilitat dels ecosistemes marins
B. Company: Sempre ho he pensat, però no s’ha tractat mai. Jo pense que ningú s’atreveix a tocar el tema, però ací i a tot arreu. Hi ha una necessitat, cada dia has de traure la màxima quantitat de peix de la mar i després està la necessitat de traure-se’l de damunt, al preu que siga, perquè no pots mantindre el peix per a demà. I l’endemà torna a començar el cicle.
P. Romany: Sí, però estem parlant del fet de què hui tenim tecnologia per fer-ho possible, tenim abatedors de temperatura per tractar tot el peix que sobra cada dia i conservar-lo amb qualitat. No cal congelar en principi, els abatedors són perfectes per a la conservació òptima. Per què als pòsits no hi ha unes càmeres i uns bons abatedors de forma que es puga regular?
B. Company: Això està passant a Palamós, això ho coneixes tu millor, Amadeu, enguany estan agafant gamba, és un bon any de gamba, vol dir que les mesures que hem pres sobre la gamba van bé. Per exemple han agafat 80 quilos de gamba de sisena o cinquena. I que fan els restaurants? La congelen i tenen gamba a huit, nou, 10 euros el quilo perquè han estat traient una barbaritat de gamba i els restaurants tenen gambeta d’aquesta per a tot l’any. Però la confraria hauria de tindre-ho present i dir: una part d’aquesta gamba la congele jo i sóc l’amo de la comercialització, i el negoci el fa la Confraria.
P. Romany: El secret és l’abatedor de temperatura, perquè permet tindre gamba fresca del dia.
Les confraries, les cooperatives i els oligopolis
B. Company: S’ha de mirar a les grans cooperatives que queden a aquest país. Les confraries són una espècie de cooperatives. No són cooperatives, però tenen un funcionament en part cooperatiu i en part un individual. El secretari, o el patró més, d’una confraria, té el poder de canviar les coses, al costat dels pescadors, perquè no funciona com una empresa en la qual mana el patró.
El sistema sociocultural de la subhasta és difícil de canviar; com que, més o menys, ha funcionat fins ara, canviar-lo costa molt, però jo crec que va sent hora de repensar-ho. Això està claríssim, si volem seguir al mercat, seguir pescant i guanyant diners i posant un producte de primera en el mercat ho hem de repensar, repensem-nos.
M.A. Civera: Això es va proposar en Palamós l’any 2000 i que fóra la confraria qui regulara la subhasta. Fa 24 anys, i no va prosperar, hi havia una possibilitat de debat encara i han passat 24 anys.
B. Company: Si fa 20 anys el debat era abordable, però ara la majoria de gent, són majors i estan pensant en la jubilació.
P. Romany: Perquè no hi ha preus justos.
M.A. Civera: Has de pensar que podem caure en el que ha passat amb la tonyina i ho hem de posar a un costat de la balança. Va haver-hi un moment que hi havia una sobre explotació de tonyina i es creà un organisme supranacional, l’ICAT, integrat per investigadors, pescadors i altres, i tot ha quedat en què s’ha constituït un monopoli privat o un oligopoli global. Aquestes empreses ara contracten a pescadors per a què facen les captures. Pocs poden pescar tonyina, ara contracten a les barques amb permís de captura per a portar les tonyines a Balfegó per al seu engreixament.
B. Company: Balfegó és com una granja, se li pot dir factoria, millor granja d’engreixament, no és de cicle tancat perquè no naixen els animals allí, sinó que es capturen ja grans i els porten a la granja, allí els alimenten.
Alfred Martínez: I es mantenen sans amb antibiòtics, supose. I què mengen?
P. Romany: Hi ha molta opacitat. Unes empreses fan els aliments, però són completament opaques, almenys jo no ho he pogut esbrinar.
A. Ros: Les tonyines que arriben a la granja d’engreixament de Balfegó, a l’Ametlla de Mar, Tarragona, són les d’un pes mitjà de 150 quilos. Són peixos que tota la seua vida han sigut salvatges. Els pesquen i els passen vius dins de les gàbies, i els alimenten amb peix blau fins que els sacrifiquen en menys d’un any.
A. Martínez: Ángel León, el cuiner, diu que estem en un temps estrany, on els peixos mengen pollastres i els pollastres peixos.
A. Ros: Sobre els monopolis, a mi m’agradaria fer-vos vore el perill que tenim en la pesca artesanal, igual que ara ha passat amb la tonyina, que ha caigut en un gran oligopoli contractat per dues o tres empreses, ens podem vore en què el calador d’arrossegament el Mediterrani s’ha quedat sense barques, els pòsits poden haver desaparegut perquè no hi ha mariners. Però s’ha quedat un calador d’arrossegament sanejat, meravellós i productiu, que es quedaria sense tocar-lo ningú i pot vindre un gran fons d’inversió i dir-li a Europa: mira, totes aquestes llicències que abans pescaven els mariners al Mediterrani, jo te les compre per un preu i el gran fons d’inversió agafarà les barques, contractarà els seus tripulants d’Àfrica o d’Àsia a preu d’esclaus, pescarà el peix i el comercialitzarà a la comarca i a tot l’estat espanyol, però ací els mariners del País Valencià no es quedaran ni un euro.
A. Martínez: Tendeix a què passe això igual, que s’ha fet l’oligopoli de la tonyina.
B. Company: Jo crec que si, hem de lluitar perquè no passe.
A. Martínez: Però com lluitem? El que està clar que si no es fa negoci, si no es guanyen diners el sector desapareix.
Vaig estar fa uns mesos a Calp, en una jornada per promocionar el producte de llotja de Calp. Tenen una gamba blanca que sembla ser fruit d’una vegetació privilegiada, unes herbes de pastura que a la gamba li agraden molt i n’agarren moltíssima. Un dels objectius de les jornades fomentar que els restaurants de Calp compraren tant la gamba com la resta de productes, que són de moltíssima qualitat. La cosa és que són pocs els restaurants que compren la gamba blanca i la resta de gamba, la que sobra, una tona diària, se’n va cap a Alcantarilla i d’allí a Madrid i es ven com a gamba de Huelva.
El tema dona per a pensar. Una possible solució, crec jo, la primera que em va vindre al cap, va ser fer una marca que li aporte valor. Jo faria una marca per a tota la Marina.
B. Company: Ací tornem a tindre l’evidència, hi ha una falta de regulació pròpia, de la confraria o de la barca. Per què porten una tona de gamba blanca si no està eixint? No la pesques, deixa-la al mar o bé si la traus, la congeles. Hem de canviar de pensament total.
A. Martínez: És difícil canviar eixa filosofia, ací sempre s’ha anat “arrapa qui puga més” i s’hauria de regular des de la intel·ligència.
A. Ros: Tota la vida ha sigut així, però ara hem de canviar eixe pensament. Hui tenim l’ajuda de científics, anem aprofitar-la.
A. Martínez: La iniciativa deuria eixir de la societat civil
B. Company: Per mi és un producte d’alta qualitat gastronòmica, molt més saludable que algunes carns. Que hi ha carn que està ben tractada, jo no dic que no, però n’hi ha molta que té la seua hormona, el seu antibiòtic i les vacunes com a mínim, després del pinso.
La contaminació i el canvi climàtic a la mar
A. Martínez: El peix conté els metalls pesants? El mar està molt contaminat?
B. Company: La contaminació ha anat disminuint, igual que a la terra, al segle passat s’usava el DDT i es matava flora i fauna, cada vegada es cuida més el tema. No es pot comparar l’estat actual al dels anys 70, 80 o 90. En 20 anys s’ha recuperat tot al deixar d’usar-los, el DDT i altres, el mar els ha diluït.
La contaminació del mar no és comparable en absolut a la de la terra. Aquesta verbositat que agafem aquestes frases com “el Mediterranio se muere” que deia Greenpeace, és molt exagerada.
Amadeu Ros, gran coneixedor de l’ofici, hui jubilat de la pesca, és un tenaç i laboriós activista que lluita per la salut del nostre mar i per millorar la relació social que hem tingut tradicionalment amb l’ecosistema marí.
A. Ros: Als anys 70 Greenpeace Espanya, ja deia que el “Mediterráneo se muere”.
B. Company: També deien que s’extingia el lluç, es deia quan jo vaig començar la meua carrera, als anys noranta i en 30 anys no s’ha extingit el lluç. És veritat que a primeries dels anys dos mil va haver-hi un punt d’inflexió.
A. Ros: Precisament el 2008 va ser l’any d’inflexió en què unes espècies van desaparèixer i unes altres van proliferar. Per exemple, abans de 2008 gamba blanca se’n pescava, només un grapat al cap del dia. És a partir de 2008 quan la línia de pujada de població de gamba blanca se’n va cap amunt.
A. Martínez: Per quin motiu ocorre això?
B. Company: La resposta és climàtica, li diem el trànsit, va haver-hi una gran entrada d’aigua de l’est, una formació d’aigua densa. Va haver-hi una barreja brutal com feia molts anys que no passava. Hi ha intercanvi de masses que venen i entren per aquí i després se’n van per Gibraltar. Aquests canvis d’aigües fan canvis faunístics. Hi ha canvis de temperatura i de distribució de fauna, la gamba blanca, al cranc blau, el bacallaret o la màira. Són canvis que també els estem veient a la fauna terrestre.
M.A. Civera: Hi ha diferents aigües, superficials, intermèdies, profundes, etc. Amb diferents característiques, això és determinant. Els canvis són cíclics. A la terra seria comparable a les sequeres.
B Company: La influència pot ser tròfica en aquest cas, els científics encara no tenim clar si hi ha un efecte antròpic, però tampoc sabem la importància del canvi climàtic. També estem tot el dia parlant de canvi climàtic i potser no siga la causa.
P. Romany: Hi ha un poc massa d’alarmisme.
B. Company: Arriba un moment en què es converteix en un missatge populista. No vol dir això que nosaltres deixem de vigilar les coses, però que siga una política com quasi bé una religió…
A. Martínez: Torne a fer la pregunta, els peixos del Mediterrani contenen mercuri, metalls pesants i microplàstics?
Company: No hi ha tant com es diu. Sempre hi ha hagut mercuri al mar i metalls pesants. Però no pots menjar sempre tonyina, igual que no pots menjar carn roja. Hi ha més contaminació a la terra que al mar. De tota manera el meu camp no és el de la contaminació.
Romany: Potser hi ha un excés d’alarmisme i això el que fa és llevar-te instruments de resposta. No estem tot el dia menjat tonyina, que és la que està dalt de la cadena tròfica.
-Aquest és el primer dels dos articles que reflecteixen el debat de TAULA PARADA sobre el futur de la pesca al Mediterrani. La segona entrega es podrà llegir el propera setmana i tractarà sobre l’aprofitament de recursos, les reserves marines, la malla, la viabilitat econòmica per als nostres pescadors, la Roca dels Felius…
-Apunta’t al newsletter de Taula Parada: www.taulaparada.com
by Alfred Martinez | 30 - maig - 2024 | Destacats, Llibres
La cuina i la tradició gastronòmica valenciana són els denominadors comuns dels tres llibres que hui es recomanen en Tasta Diània, però cadascun d’ells il·lumina una part de la nostra cultura culinària. D’una banda, l’obra de Casimir Romero repassa les receptes i maneres de fer de finals del XX; d’altra banda Antonio Belda i Sergi Gallego ens endinsen en el món dels nostres bolets; finalment Francesc Xavier Llorca rescata i posa en valor un patrimoni gastronòmic tan valencià com el de les saladures.
Cuina Nostra: Un relat de memòria gastronòmica de Casimir Romero i Garcia
Ed. Alalimón 225 pàg.
Preu 25 €
Casimir Romero ens descobreix, la història, la geografia i els usos i costums gastronòmics de la societat valenciana de mitjans a finals del segle passat a través de les receptes tradicionals.
Les belles il·lustracions de Aneta Tarmokas es combinen amb dites populars i paraules en desús per donar-li forma a una memòria gastronòmica que és necessari recuperar de l’oblit.
Cuina del bolet: Costumari gastroboletaire de Antonio Belda Antolí i Sergi Gallego Rico
Ed. Onada 152 pàg.
Preu: 24,90
Premi internacional ciutat de Benicarló del llibre de cuina, salut i sostenibilitat, la publicació relata les experiències gastronòmiques i de recerca de bolets pel territori valencià d’aquests dos professors i investigadors de la Universitat d’Alacant. Com cultivar bolets a casa, com identificar més de vint espècies comestibles de bolets, conéixer el seu hàbitat i temporada i 150 receptes de com cuinar-los.
Tot un món per descobrir de la mà de dos divulgadors científics per a gaudir del plaer de la cuina i de la recerca dels nostres bolets.
Peix i sal: Història lèxica de la saladura de Francesc Xavier Llorca Ibi
Ed. Universitat d’Alacant, departament de filologia catalana 182 pàg.
Preu 10 €
Llorca, professor i investigador de la Universitat d’Alacant, ens introdueix en el món de la conservació del peix amb la sal. Història, cultura i gastronomia es donen la mà documentant a través del lèxic receptes de conservació i maneres de fer amb protagonistes del món de la mar que transmeten de manera transparent el seu saber fer. Un compendi molt complet que reuneix una informació única i de gran valor que ve a rescatar una gastronomia, uns oficis i un lèxic que perden en l’oblit.
by Alfred Martinez | 12 - maig - 2024 | Destacats, Entrevistes
L’entrevista s’ha fet en dos temps, la primera part es va fer la tertúlia de Taula Parada, en la que Isabel ens va exposar el projecte que porten a cap al CEIP Port de Xàbia i la segona part la vam fer a l’escola on vam vore les instal·lacions i vam ampliar alguns conceptes.
Isabel Moreno és directora del col·legi públic d’infantil i primària Port de Xàbia i ha obert una porta gegant per a l’evolució de l’ensenyament, ha estat dirigint el projecte Cuinnovart del 2021 al 2023 en el que han aconseguit uns resultats sorprenents. En l’actualitat, junt amb dos centres educatius més de la Comunitat Valenciana, un a València i l’altre a Castelló està desenvolupant el programa pilot “Centres Cuiners” durant el curs 2023-2024.
Ens va contar la seua experiència amb el projecte Cuinnovart, en el que porten ara un poc més de dos anys i, en el qual, a través de la cuina s’ensenya i s’educa en totes les matèries del currículum: matemàtiques, ciències, llengües i totes les matèries de la LOMLOE (2019). “Diguem que Cuinnovart ha sigut el projecte precursor i el que ha possibilitat el vigent Centres Cuiners”
Els resultats de la nostra metodologia són sorprenents, el nivell dels alumnes és més que satisfactori, superant qualsevol previsió inicial
Alguns beneficis i èxits aconseguits són modèlics, com per exemple la reducció ostensible del fracàs escola
Què és el programa Centres Cuiners?
En línies generals és un projecte pilot de la Conselleria que consisteix a impulsar des dels centres docents d’infantil i primària, un programa per tal de conscienciar i treballar des d’edats primerenques l’adquisició d’hàbits permanents d’alimentació saludable, sostenible i de proximitat. El meu col·legi involucra a tot el sector primari del poble i permet als docents ser autèntics professionals i enriquir el temari amb metodologies eficients com és l’Aprenentatge-Servei que consisteix, a grans trets, en què les situacions i experiències que es plantegen han de tindre un benefici per a la comunitat.
La salut està conformada per dos pilars bàsics que són l’activitat física i l’alimentació, considerats igualment importants. A l’escola hem de garantir aquests dos aspectes
Què tal ha funcionat el programa Cuinnovart els anys anteriors?
Els resultats van ser sorprenents, el nivell dels alumnes és més que satisfactori, superant qualsevol previsió inicial, ja que la gastronomia, igual que les humanitats, fan que els resultats obtinguts en matemàtiques i ciències siguen millors. Entre altres coses, aprenen a menjar d’una manera saludable, amb la qual cosa les famílies estan més que contentes.
Els resultats van ser tan positius que ens van impulsar a dur endavant el projecte actual de Centres Cuiners
La finalitat d’aquest projecte pilot consisteix a projectar des dels centres docents un programa específic per tal de conscienciar i treballar des d’edats primerenques l’adquisició d’hàbits permanents d’alimentació saludable, sostenible i de proximitat, amb els següents objectius:
Alguns dels objectius del programa Centres Cuiners són tan importants com:
- a) Treballar des d’una visió integral de la cuina: alimentació saludable, producte de
proximitat, dignificació professional, nutrició, economia, producció i consum sostenible.
- b) Educar en conductes per a evitar comportaments i hàbits perniciosos per a la salut derivats de la publicitat o de la pressió mediàtica i el consumisme.
- c) Previndre malalties com l’obesitat i l’anorèxia.
- d) Desenvolupar aprenentatges i procediments que afavorisquen la capacitat d’adquirir, elaborar i consumir aliments saludables de manera que els xiquets i les xiquetes siguen partíceps d’aquests processos.
Alguns dels beneficis i èxits aconseguits són modèlics, com per exemple la reducció ostensible del fracàs escolar, amb un descens important de l’abandonament prematur, però sobretot, jo destacaria que estem formant a persones. Els nostres alumnes treballen amb metodologies diferents dels alumnes de les escoles tradicionals. A través de la nostra metodologia d’ensenyament innovadora i centrada en l’estudiant, els proporcionem les ferramentes i els recursos necessaris per a què puguen desenvolupar tot el seu potencial. A més, fomentem l’aprenentatge actiu, la resolució de conflictes i la creativitat, que són habilitats essencials per a l’èxit en el món actual. El nostre alumnat està ben preparat per a afrontar els reptes de la societat i els estudis futurs. I és que l’ensenyament tradicional porta sense evolucionar més de dos-cents anys, que es diu prompte. El projecte bianual ha tingut molt d’èxit. El nostre concepte és que l’escola ha de ser km zero
Com feu l’escola km 0?
Treballant al poble amb les botigues del barri i amb els productors locals, llauradors i pescadors, és cert que al port de Xàbia juguem amb moltíssim avantatge, perquè tenim la mar ací al costat. El port i la mar són recursos molt potents.
Una de les primeres sorpreses que vam tindre va ser que els cuiners i cuineres, productors i botiguers es van involucrar completament. Tot el món es llançà de cap. La gent té ganes de contribuir, formar part del projecte.
Vam començar treballant el producte de proximitat i, per tant, com es podia conservar durant tot l’any. Conserva de tomaca, adobat de peix oferit per la confraria -amb déntols i bacoretes vam fer semicurats. Treballem amb processos d’elaboració i conservació d’aliments que els xiquets i xiquetes puguen entendre, ja que són menuts.
Una de les excursions més productives que hem fet va ser al mercat de Dénia. Vam aprofitar una jornada que teníem al Cdt i vam anar al mercat, on els vam ensenyar com distingir una parada de producte de temporada de les parades “fantàstiques i estupendes” que venen la fruita i la verdura que res té a vore amb la de la temporada.
Les xiquetes i xiquets anaven amb unes fulles per confrontar els productes de temporada, on es veia, per exemple, que si és el mes de febrer i hi ha tomaques, no poden ser de temporada. Fem activitats que van un poc més enllà del que és una recepta. Amb la confraria de pescadors vam tractar el tema de les parades biològiques, perquè es fan i que s’aconsegueix, i això dona per a tota l’àrea de ciències de tot un curs.
Nosaltres el que fem és enganxar tot el que ens proposen i incloure-ho en el currículum de primària. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè per primera volta que ens han permés ser professionals de l’educació i no estar obligats a seguir un llibre de text i un temari concret, encara que hem de garantir que es treballa tot el currículum i ho fem, realment es supera el nivell de coneixements.
Eixa llibertat abans no la teníeu?
No, abans no la teníem. Des de la LOMLOE se’ns ha permés interpretar i dissenyar com treballar el currículum, sempre garantint la consecució dels objectius que marca la llei.
Tot i això, atenint-nos a les diferències de zona. No pot treballar de la mateixa manera l’alumnat del Port de Xàbia que uns de la Vall de Gallinera. No tenim els mateixos recursos, ni treballem igual, no tenim les mateixes vivències, però s’ha d’arribar als mateixos objectius. Senzillament, cal adaptar-se als recursos de cada zona.
La gran sorpresa és que en la cuina ens dona per a tot, per a cobrir qualsevol àrea del currículum.
Hi ha alguna incompatibilitat en el que vos marquen des de la Generalitat, podeu tocar totes les matèries dels temaris a través de la gastronomia?
Si, podem tocar tot el temari, donat compte que estem en primària, no en secundària. De fet, hi ha matèries que s’expliquen millor mitjançant la cuina, la química és un exemple modèlic. Per exemple a la Universitat de Harvard, cuiners de la talla de Ferran Adrià, Joan Roca o Nandu Jubany, des de ja fa quinze anys, expliquen química a través de la cuina.
Jo crec que els mestres de primària guanyarien en salut i en felicitat si incorporaren a la seua manera d’ensenyar alguns mètodes i estratègies. La clau està a donar ferramentes per a que els alumnes siguen capaços de reaccionar davant de qualsevol situació o dificultat que planteja la vida normalment.
Com has aconseguit tindre un equip de professors tan il·lusionat
El projecte és il·lusionant. Mira, hi ha un abans i un després de la pandèmia. Abans érem el claustre més format que existia, féiem tots els cursos possibles, però eixa formació no arribava mai a materialitzar-se del tot. En pandèmia, donada la gravetat de la situació, trobem una administració preocupada, amb motiu, per a que les coses continuaren funcionant. Jo tinc una relació propera amb l’administració pel meu càrrec en l’associació de directors i directores. En aquell moment amb Vicent Marçà com a Conseller d’Educació i Miguel Soler com a Secretari autonòmic va haver obertura de mires en molts aspectes, com el nombre d’alumnes, eixir a donar les classes al carrer, sempre controlant el contagi i en eixe moment vam pensar que o era ara, o no seria mai.
Una característica fonamental de la nostra escola és que estem organitzats en multinivell. Abans de pandèmia ho féiem amb tallers que funcionaven molt bé perquè la gent es relaciona amb diferents edats com en la vida real i en eixe moment vam decidir implementar-ho a tota l’escola. Treballem un poc com les antigues escoles rurals.
I quin resultat heu tingut?
Fantàstic, molt positiu, imaginat un xiquet que té molt de nivell i va ràpid, per tant va en les persones que tenen el seu nivell, encara que tinguen un any més. I també el contrari, si un xiquet o xiqueta va un poc més lent, treballa amb els que van al seu nivell i no es sent discriminat perquè no pot seguir el ritme més ràpid. Cada persona té un ritme d’aprenentatge, unes necessitats i no ens podem deixar a ningú darrere. Un error és considerar que totes les persones som iguals, ja que cada persona és un món, fins i tot fills de la mateixa mare i pare són ben diferents.
Teniu constatats els resultats?
Nosaltres hem fet un canvi molt gran en el cole, però estem molt avalats. Tenim una comunicació constant amb l’institut, perquè sempre cal comprovar que el sistema funciona. Hem d’estar preparats per a tot allò que es presente.
La queixa de l’institut és que els nostres alumnes xarren molt. Però és que estan acostumats a comentar, a compartir, a treballar en equip. És el que nosaltres potenciem.
Estan acostumats a comentar les coses obertament. Nosaltres mai tenim els xiquets quiets en una cadira escoltant una classe magistral una hora darrere l’altra, durant 7 hores seguides. Les nostres classes són participatives, es fomenta el treball en equip i una cosa molt important, que és una deficiència del sistema i que els farà falta en el futur, com és parlar en públic.
També hi haurà una part dura per a l’aplicació d’aquest canvi del sistema
La part més dura va ser convéncer a les famílies, però les pegues eren menors i més que res per desconeixement.
Hem format un gran equip, amb un nucli dur que té molta paciència. El caràcter inclusiu del model i la capacitat de treballar en equip fan molt. El sistema ens diu que has d’obrir un llibre i que els alumnes se l’han d’aprendre, i jo sempre dic que, per a fer això no fa falta un mestre, una persona de vint anys mitjanament formada pot donar perfectament el temari amb el llibre. Estem desaprofitant recursos, els mestres tenen molta més qualificació.
Quan arriben nous mestres cal posar-los al dia en el sistema que utilitzem. I aquesta professió nostra, té l’avantatge que és vocacional, encara que costa un esforç extra, perquè estem innovant i obrint camí i això sempre és més costos. Però és bonic, els resultats paguen la pena.
Als mestres nous els ajudem amb una bona acollida i un bon acompanyament.
Pel que dius preval formar persones que memoritzar contingut
Quan fem qualsevol activitat o excursió fora de l’escola tots ens feliciten, el xofer de l’autobús, les persones del menjador. Per a nosaltres és fonamental formar bona gent, eixe és l’objectiu. El cap d’estudis que fa la xerrada a principi de curs als i les mestres que acaben d’arribar els diu: Jo quan veig a algun alumne pel carrer, no veig si la persona ha tret un 7 o un 8 en matemàtiques, jo veig si és una persona educada o no, i en la vida jo, com a mestre, em sentiré orgullós d’haver format bones persones.
Un exemple de com integrem activitats que contribueixen al fet que siguen millors persones: Fa uns mesos vam tindre una trentena de dones i xiquets d’Ucraïna que varen arribar en calent del front de guerra, els va dur una ONG a Xàbia. A l’escola els vam obrir les portes, es van quedar a dinar amb nosaltres i els van explicar als nostres alumnes la seua situació. És una manera de vore la realitat, en aquest cas de les guerres. Eren xiquets com ells que fins eixe moment anaven amb normalitat a la seua escola.
Consciencieu a les persones i ho aconseguiu en tots els casos?
Hi ha famílies desestructurades o en situacions de vulnerabilitat, i ací és molt difícil, però almenys els donem un model social a seguir i els proporcionem un espai amable i segur durant la jornada escolar.
Amb això sobrepasseu els objectius d’un professorat d’una escola tradicional
Els profes estan més contents, molt satisfets de la seua funció. I d’aquesta manera funciona tot millor, el cole és un cole silenciós, no criden pujant les escales ni van corrent pels passadissos. Es genera un ambient de confiança. Nosaltres no fem les clàssiques jornades de portes obertes, a la nostra escola poden visitar-nos tots els dies a qualsevol hora, sempre estem oberts.
Teniu un hort escolar?
El tenim, ells es fan les verdures i participen en tot el procés de conrear encisams, tomaques, faves, maduixes, albergínies i pebreres. I ho fan ells tot des del principi. Sembren, planten i cullen. Queda tot en el seu imaginari de menuts, fem producció d’abastiment. Ells i elles s’enduen a casa els productes també. Produir el teu aliment és molt bonic, a més és un dret bàsic.
Això que esteu fent és una innovació important, creus que el sistema ho pot incorporar?
Un dels nostres objectius principals és que el projecte siga transferible a les altres escoles, i que el curs que ve el nombre de centres pilots augmente considerablement.
I com ho veus això?
Esperem i confiem que experiències tan positives com aquesta continuen avant i que des de l’escola puguem ajudar a progressar als xiquets i xiquetes i que isquen ben preparats per a afrontar els reptes del segle XXI.
Des de les escoles i malgrat no tindre un Pacte de Govern per l’educació, ens deixem la pell per a posar tots els recursos, tant personals com econòmics, per a portar endavant iniciatives com aquestes. M’agradaria remarcar que, sense la col·laboració inestimable de la comunitat educativa, iniciatives com la de Centres Cuiners serien impensables. La implicació del barri, de les famílies, dels proveïdors és una de les majors riqueses del projecte.
Per exemple el proveïdor del menjador ens ha regalat un robot de cuina, fet que ens ajuda i així estem combinant tecnologia, tradició i sostenibilitat. El robot ens agilitza molt els processos i és molt necessari. A poc a poc anirem introduint noves tecnologies en la cuina, per un costat per evitar als xiquets perills innecessaris en la cuina i per un altre per tal d’aprendre i d’aplicar tècniques de cuina actuals.
Cal destacar que un dels altres beneficis que ens aporta la cuina és que treballen completament concentrats. En un món dominat per les multi-tasques, facilitar-los espais on la concentració és imprescindible és absolutament fonamental.
A l’escola es pot innovar? perquè és un sector en el qual està tot molt regulat
És un projecte molt potent i prou únic i ens permet innovar. Hem de tindre en compte que partim d’un immobilisme absolut. El món ha canviat molt, per exemple la informació hui està a l’abast de tots mentre que abans estava a l’abast de molt poca gent. La nostra feina ara consisteix a fer que aprenguen a buscar eixa informació de manera crítica i saludable.
by Alfred Martinez | 4 - maig - 2024 | Destacats, La bona taula, Productes
Amb el pensament d’acabar prompte i que ens sobrara temps, anàvem cap a l’hospital de la Ribera, a les 9 teníem la primera cita i vàrem acabar ben ràpidament, les dues cites van ser ben puntuals i professionals. Com que la malaltia no revestia cap gravetat, un queixal de l’enteniment, anàvem amb la idea de vore el mercat de Carcaixent que està a deu minuts i esmorzar.
No sé ben bé per què el dit queixal té aquest nom tan bonic. Es suposa que és perquè quan te’ls lleven, si és el cas, l’enteniment o el trellat, d’alguna manera, entra a formar part de la personalitat de la persona. Tindrà que vore amb l’adolescència, però convindreu amb mi que respon a un fals mite, tinc amics i coneguts que tenen una edat com la meua i de trellat res, potser no li’ls han llevat?, i si fora el cas, convindria llevar-se’ls?, a vore si nouen.
Vàrem acabar prompte, ens van donar cita per a tres mesos després i vam anar al Milikin, un bar prop del mercat que em va recomanar un amic d’Oliva, que viu a Carcaixent i que és dels millors gormands que he conegut. Anàvem a per l’especialitat de la casa, un bocata de sepionet o, en el seu defecte, sèpia a la planxa amb maionesa i la popular picada d’all i julivert. La sèpia, ben torrada i sucoseta per dins, estava de luxe. També em va recomanar, menjar-nos els sepionets al plat, a la pròxima, amb més temps, ho farem.
Anàvem a presseta i en vint minuts vam acabar. Al costat estava el mercat municipal i volíem vore’l i comprar. El mercat de molt bona pinta, encara queden coses autèntiques, hi ha parades de peix, d’embotit tradicional i carns, parades d’espècies i herbes remeieres ben assortides, fruiteries i verdureries, bars, saladures, salmorres i altres coses interessants per a menjar bé.
No sé si havíeu sentit un producte carni que es diu “les coques de fetge” són com figatells, però més grans, més aplanades, més coques i de sabor idèntic, en la foto podeu vore la diferència de grandària i forma, el sabor és el mateix. Llevat que cada mestre artesà té la seua fórmula magistral, la composició és carn i fetge de porc, ben picat i pastat i envoltat amb la mantellina. Uns li posen més d’una espècia que de l’altra, però el sabor és molt similar.
Potser les coques de fetge tiren un poquet de llum sobre l’origen del figatell, o no. És un producte que es fa a les Illes, a Aragó, a Itàlia, a Grècia i altres llocs mediterranis, molt arrelat a Oliva i Pego i ara a tota la Marina i la Safor i les altres Comarques Centrals valencianes.
La diferència principal amb els figatells, a banda de la grandària, és que porten molta més quantitat de fetge i menys quantitat de cansalada, però el sabor final és molt fi.
En acabant, a l’eixir del mercat vam vore una pastisseria portuguesa amb un bon muntó de pastissos tradicionals de Lisboa, una bona oportunitat que vam aprofitar per fer una degustació de dolços autèntics, el pastisser es un xic lisboeta casat a Carcaixent. També hi havia diversitat de pa, integral, de garrofa i més.
Anar a l’hospital de la Ribera, si no es sofreix cap malaltia greu, és una bona excusa per visitar el mercat de Carcaixent i rodalies i disfrutar de la gastronomia de la zona que val la pena. Una xicoteta ruta gastronòmica de 40 minuts, que si teniu més temps ,segur que li podeu traure més profit.
