El paisatge que torna, o no: vinya, bancals i terra perduda

El paisatge que torna, o no: vinya, bancals i terra perduda

by | 22 - octubre - 2026 | Destacats, Productors

  • Segona entrega de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta

SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?

Capítol 1

Deixem l’N-332 al terme de Pedreguer i agafem el camí del Pou de la Pica fins a arribar a l’espai Mont Roig, on trobem José Antonio Dólera treballant la seua vinya. Fa deu anys, ningú hauria imaginat que ací tornaria a haver-n’hi, però estem envoltats d’una plantació de Chardonnay entre marges de pedra seca. I no són els únics bancals recuperats: n’hi ha exemples, actuals i passats, per tota la comarca. Projectes! Molts projectes. Ja en parlarem, però tampoc tot és tan positiu.

Just la pèrdua progressiva de superfície de conreu ha estat la preocupació més repetida per les persones entrevistades. Però el contrast amb la quantitat de projectes nous fa mal.

La versió més amarga la van dir els mateixos protagonistes: “cal intentar augmentar el valor del raïm, perquè la gent no arranque i abandone”. Perquè, per molts projectes que hagen nascut aquesta dècada, la tendència de fons continua sent la mateixa: l’abandonament de conreus i bancals.

Teníem interés a saber les dades de l’administració sobre aquesta problemàtica, però no les vam poder obtenir. Vam ser víctimes, també nosaltres, de la burocràcia que tantes persones entrevistades denuncien com un dels seus principals mals. “Impera una enorme burocràcia, acompanyada de falta de coneixement local i amb gran desinterés institucional”, ens deia una. Vam anar a l’Oficina Comarcal Agrària, a Pego, a demanar dades sobre la superfície de conreu oficialment abandonada durant la darrera dècada (de vinya, si podia ser), i ni ens van voler atendre. Només necessitàvem que ens indicaren alguna estadística o publicació on mirar-ho. Suposem que un problema tan generalitzat l’hauran de tindre monitorat. I tampoc parlem d’un secret d’Estat: tancar els ulls, o no ser transparents, suposem que no és la millor ajuda.

Però, en lloc de la persona responsable, va eixir un administratiu amb una fotocòpia perquè l’omplírem, alhora que ens deia: “Digues per escrit qui eres, què vols exactament i per a què. Ho enviarem a Alacant perquè decidisquen, des dels serveis territorials, què t’envien”. Òbviament, vam desistir.

Sent així, i encara que suposem que la situació actual serà pitjor, a tall d’exemple direm que el D*na Fòrum posà damunt la taula el 2019 que el 33% del sòl de Dénia era agrari, i més del 55% d’aquest sòl agrari ja estava abandonat, amb només 152 agricultors censats (0,93% de la població activa). La mateixa publicació ho titulava com «Paisatge en declivi, paisatge vital». I just aquesta dualitat —recuperació puntual i pèrdua general— és probablement la imatge més fidel del que ha passat en aquests deu anys: recuperem illes, mentre bona part de la resta continua perdent-se.

“Sobren terres, però falten braços” ens van apuntar en una de les entrevistes, fent-nos notar que aquests abandonaments en bona part són provocats també per la falta de mà d’obra. Manca relleu generacional, com en tot el sector primari –i en altres sectors també!- i molts opten per feines que se suposa que són més atractives -o fàcils-. “Les inversions en formigó són més rendibles, i alhora desincentiven a qui es dedica a altres coses”, sentenciava un altre dels entrevistats.

Tot i això, no tot és tan dolent. “Gràcies a la cooperativa es manté el terme conreat”, ens deien a Xaló. I segurament serà veritat. Però no tots els pobles en tenen una tan potent, ni les xifres són per a tirar coets.

El paisatge que torna, o no: vinya, bancals i terra perduda

L’American Association of Wine Economists (AAWE) ha publicat recentment una classificació que compara el valor afegit net de l’explotació per hectàrea de vinya en regions productores europees, a partir de dades agràries de 2024. Els resultats per al nostre cas són demolidors: mentre Champagne-Ardenne encapçala la classificació amb 60.030 €/ha, Galícia arriba als 18.742 €/ha. I el País Valencià? Tanca la classificació amb 684 €/ha. Uns 57 € per fanecada! Sabem que són xifres generals, que no descriuen la rendibilitat particular de cada explotació, ni el preu que rep exactament qui ven el raïm, però sí que apunten a una dificultat estructural clara: generar prou valor amb la terra per a mantindre-la conreada. La dada parla per si sola.

I clar! Així és fàcil caure en altres opcions. El mateix sòl que alguns recuperen per a vinya, per a altres té un valor molt més alt si es transforma, o directament s’edifica. Diverses persones entrevistades han assenyalat la pressió urbanística o la instal·lació de plantes fotovoltaiques sobre bancals com una amenaça, no hipotètica sinó ja visible en punts del paisatge actual de la comarca.

Quan pensem en paisatges mediterranis idíl·lics, la imaginació ens du a la Toscana o, més a prop nostre, a la Vall dels Alforins. La clau, per a nosaltres, és l’ordre dins del caos de l’orografia: un mosaic agroforestal de secà on la vinya ocupa els plans i els fons de vall, intercalada amb parcel·les de cereal i franges d’oliverar o ametler que guanyen presència a mesura que augmenta el pendent. El bosc de pi i matollar corona les serres circumdants, completant un paisatge vertebrat per edificis agraris històrics i estructures de pedra seca. A la Marina Alta, en canvi, la urbanització ha ocupat nombrosos vessants i carenes, mentre que alguns plans també han perdut part del seu caràcter agrari. A més, secà i regadiu conviuen de vegades en un mateix entorn. Però n’hi ha una part més negativa encara que va guanyant protagonisme: bancals abandonats, que en poc temps s’omplin de brutícia i males herbes. Mal per al paisatge, mal per a l’economia i mal per una societat que va perdent arrels i capacitat agrària a un ritme alarmant.

Recuperar la vinya, o qualsevol altre conreu adaptat al territori, és també recuperar bancals, marges de pedra seca i elements del paisatge agrari que poden afavorir la biodiversitat. I no és només una qüestió paisatgística o econòmica: en determinades condicions, mantindre una discontinuïtat de vegetació al voltant de les zones boscoses pot ajudar a limitar la propagació del foc i facilitar-ne l’extinció. Els grans incendis dels darrers anys ens recorden fins a quin punt és important mantindre el territori agrari actiu i ben gestionat.

“Hem descobert que realment estem en una zona de valor per a la vinya”, ens digué un elaborador, en preguntar-li per aquesta última dècada. Ara la qüestió és com fer per transmetre-ho al consumidor, i aconseguir que aquest augment de valor arribe també a qui produeix el raïm. Guanyaria ell, però també tota la societat.

Aleshores, si a la Marina Alta disposem d’uns vins amb identitat i vocació territorial, que a més a més ens ajuden a conservar i millorar l’entorn… Què esperem a conéixer-los?

La mirada del 2017

Hi havia desencant, sí, però també ganes. Es parlava d’un renaixement, com si estiguera a tocar. Es començava a posar sobre la taula, amb xifres i tot —Dénia n’és només un exemple—, allò que molts ja intuíem: que el paisatge es perdia més de pressa del que tornava. I amb tot, hi havia qui hi apostava, encara a contracorrent.

El 2015 s’havien cremat 1.700 ha en un gran incendi a la Vall d’Ebo i Pego; i el 2016, 800 ha en un altre gran incendi entre Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell, que van tornar deixar al descobert la infraestructura dels marges antics de pedra seca. En una conferència a Pedreguer per la mateixa època, José Luís Pérez Verdú, un dels artífexs de la revolució del Priorat, entre altres qüestions interessants havia presentat aquests elements agronòmics com un element diferenciador i de valor per a elaborar vins de qualitat en cotes altes de la comarca. Sembla que Hèctor Carrió, de Tossut, prenia nota.

La realitat del 2026

Deu anys després, continuem igual, més o menys. Ha canviat, això sí, que aquell renaixement ara té noms: Mont Roig, les Freses, Coster d’En Sala, Curii, Tossut…  Es pot anar a veure’ls. Però allò que es recupera no compensa el que es perd. Tossut, precisament, és un projecte de muntanya especialment interessant i encara en curs, al qual després de la visita, no ens vam poder resistir a dedicar-li un article a banda.

El que sí que ha canviat és el pes de les raons. Abans parlàvem de memòria, d’un paisatge que volíem apreciar com a nostre. Ara hi ha motius més urgents, que fa poc encara no calia invocar amb tanta força: l’economia d’un sòl que val més abandonat que conreat, l’administració que mira cap a un altre costat, i el paper del camp conreat com a barrera davant d’un perill que ja no és hipotètic. Just el 2022 teníem un incendi que batia rècords a la comarca, amb 12.150 ha cremades entre la Vall d’Ebo i els termes del voltant, amb un perímetre de vora 100 quilòmetres.

Però una part d’aqueix marge depén de nosaltres: cada vegada que escollim allò que és a prop —no només perquè siga just, sinó perquè sol ser millor—, estem decidint també quin paisatge volem que quede. No és un gest menor de suport: és, potser, l’única part on decidim nosaltres, com a consumidors.

Mentre escric açò, és temps de segar l’arròs. I els productors es queixen de la falta de transparència en la importació i etiquetatge de l’arròs, que dificulta al consumidor saber si és de proximitat o ve de l’altra punta del món. El d’ací és una mica més car, però gràcies a qui el fa podem gaudir d’aqueixos entorns naturals. És de pura lògica: si volem gaudir del jardí, haurem d’ajudar que el jardiner es guanye la vida. Aprenguem a llegir etiquetes.

Una dècada de vi a La Marina Alta (2017-2026): De la renaixença a la consolidació?

Una dècada de vi a La Marina Alta (2017-2026): De la renaixença a la consolidació?

by | 20 - octubre - 2026 | Destacats, Productors

  • Arranca una sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta

Capítol 0: ANTECEDENTS

El punt de partida i com hem abordat la dècada

Com a activitat paral·lela al 6é Congrés d’Estudis de la Marina Alta, l’IECMA va organitzar uns tallers de tast dedicats als vins de la comarca, amb l’objectiu d’oferir a les persones assistents l’oportunitat d’assaborir tots els vins que s’hi elaboraven en aquell moment. Per primera vegada, s’ajuntaven en un mateix esdeveniment tots els vins no fortificats amb vocació comercial elaborats a la Marina Alta amb raïm conreat als bancals de la comarca. Era un intent de donar a conéixer el patrimoni vitivinícola de la Marina Alta d’aleshores i, alhora, d’afavorir la incipient recuperació del sector.

Una dècada de vi a La Marina Alta (2017-2026): De la renaixença a la consolidació?

El cicle de tallers de tast de l’IECMA es va desenvolupar en cinc sessions durant els mesos de febrer i març de 2017, en diferents cellers i espais de tast de la comarca:

  • La Cooperativa Sant Vicent Ferrer de Teulada (amb vins propis)
  • L’Espai Cata Vinalia, d’Ondara (amb vins de Bodegas Parcent, Joan de la Casa, Biomoscatell i Fondàrium)
  • La Cooperativa Verge Pobra de Xaló (amb la primera part de l’extensa gamma dels seus vins)
  • El Celler de la Marina, a Gata de Gorgos (amb vins de Bodegas Antonio Llobell, Les Freses, Bodegas Gutiérrez de la Vega i Curii Uvas & Vinos)
  • i la Cooperativa Verge Pobra de Xaló (amb la resta dels vins que no s’havien tastat en la seua primera sessió)

La iniciativa va tenir una resposta tan gran que les places disponibles es van exhaurir en pocs dies, coincidint amb un moment en què començava a parlar-se d’una certa renaixença del vi de la comarca. Amb el temps hem sabut, a més, que arran d’aquella experiència van nàixer altres projectes de distinta índole, tots positius.

Però no parlem només d’un interés popular -de tastadors i curiosos- per allò que ja s’elaborava. En el mateix 6é Congrés de l’IECMA, José María Bolufer i Josefina Bolufer van presentar un estudi acadèmic sobre els distints terrers (terroir) de la Marina, amb una mirada sistemàtica sobre la diversitat de sòls i microclimes que expliquen les peculiaritats dels vins de la Marina Alta.

Des d’aleshores ha passat quasi una dècada i, dins d’aquest sector, els canvis i les novetats a la comarca han sigut molt nombrosos. Ara, a les portes del 7é Congrés d’Estudis de la Marina Alta, aprofitant-lo com a fita i pretext, hem pensat que és un bon moment per fer balanç: saber, o almenys poder preguntar-nos, si aquella renaixença que albiràvem s’ha consolidat, en quina direcció ha evolucionat i quins reptes continuen oberts.

Una dècada de vi a La Marina Alta (2017-2026): De la renaixença a la consolidació?

Imatges del cicle de tallers de tast de vins de l’IECMA l’any 2017

Tanmateix, no ho hem volgut respondre nosaltres mateixos, com a simples observadors dels esdeveniments, sinó donant veu als seus protagonistes per reconstruir com elaborar el retrat d’una dècada a partir de les seues impressions. Per fer-ho, hem recorregut la comarca parlant amb les persones que han format part d’aquesta història. I el vertader protagonista no volem que siga el vi, sinó més aïna el canvi: com ha transformat la Marina Alta la seua relació amb la vinya en deu anys.

Aquesta sèrie de publicacions que ací comença es tancarà amb mitja dotzena d’articles —més aquesta introducció—, elaborats en bona part a partir d’una vintena d’entrevistes personals. Les entrevistes han tingut un tractament reservat, ja que ens interessa sobretot el relat derivat de la sinceritat d’unes respostes lliures de prejudicis. Així, les cites de les entrevistes són anònimes, llevat de les persones que obrin cada article. Les dades públiques —trajectòries, productes, premis o projectes— s’atribueixen pel seu nom, igual que les cites ja publicades en altres llocs.

A partir d’aquestes respostes hem elaborat un quadre DAFO, que serveix de suport documental al text i que trobareu complet tot seguit. En resum, la debilitat més citada és la pèrdua de superfície de producció (12 mencions); l’amenaça, el canvi climàtic (5); la fortalesa, l’augment del nombre de cellers (16); i l’oportunitat, l’arribada d’elaboradors de prestigi i inversors (7).

DEBILITATS mencions
Pèrdua de superfície de producció i abandonament d’explotacions 12
Falta de reconeixement, especialment comarcal (distribució, restauració, població) 9
Fragmentació del sector (minifundisme, absència d’unió empresarial, projectes febles) 6
Falta de relleu generacional 3
Falta de professionalització 3
Projectes que no arriben al públic general 3
Falta de mà d’obra 2
Falta de coneixement local 2
Relació feble amb la DO (falta de consens, varietats no emparades) 2
Altres (1 menció cadascuna): baixa presència en cartes, diversificació de models, canvi de conreus, imitació de models, desconeixement de l’ecosistema i del patrimoni biològic, baixa qualitat turística, distribució «mafiosa», creixement excessiu sense demanda, vins poc estàndard.

 

AMENACES mencions
Canvi climàtic (menys volum, sense millora de preus, perjudici per als negres) 5
Pressió urbanística 4
Fauna salvatge (senglars, conills, arruís, tudons…) 4
Desinterés territorial institucional 4
Burocràcia 4
Noves plagues (caparres, black rot…) 3
Encariment de despeses (fitosanitaris, personal, combustible…) 2
Especulació i encariment del sòl rústic 2
Sequera 2024 2
Feblesa de les polítiques de formació 2
Falta d’ordenació turística i gestió territorial 2
Plantes fotovoltaiques sobre bancals 2
Reestructuració comercial per la COVID 2
Altres (1 menció cadascuna): turisme de menys qualitat, colp a les qualitats mitjanes, política de turisme fàcil, desfeta cultural, descens del consum, inversions més rendibles en formigó, centralisme DO i comarcal «Deniocentrisme», falta de rendibilitat de la vinya, mala fama dels vins d’Alacant, proveïdor únic a l’hostaleria, despoblament rural.

 

FORTALESES mencions
Augment del nombre de cellers 16
Redescobriment de varietats autòctones (giró, blancs tradicionals) 10
Millora de la qualitat dels vins 10
Creixement de l’interés pel producte local 7
Identitat i vocació territorial (bancals, pedra seca) 5
Augment de gamma i consolidació de productes 5
Projectes de valor afegit i enoturisme singular 4
Reconeixements de qualitat mantinguts i en augment 4
Manteniment del paisatge 3
Ganes i energia per fer coses 3
Resiliència de projectes consolidats 2
Professionalització de projectes 2
Altres (1 menció cadascuna): reconeixement històric d’alguns cellers, conservació genètica de vinya vella, contrarevolució dels vins únics, relleu en cellers consolidats, «zona de valor» redescoberta, dignificació del preu del raïm, avantatge en blancs, projectes sense instal·lacions pròpies, autoconfiança, evolució positiva, recorregut històric de la DO.

 

OPORTUNITATS mencions
Arribada d’elaboradors de prestigi i inversors 7
Aprofitar l’afluència turística (enoturisme) 6
Unió estratègica i real d’elaboradors 5
Iniciatives firals i concursos (Jesús Pobre, Pego, Orba…) 4
Interés creixent per sostenibilitat i biodiversitat 2
Reconeixement de la ciutadania de la comarca 2
Recuperació de terres 2
Renaixença d’una revolució encara incipient 2
Altres (1 menció cadascuna): aliança amb gastronomia de proximitat, micro-cellers com a narradors del paisatge, formació professional, bancs de terres per arrendaments, aprenentatge del producte propi, canvi climàtic com a oportunitat, reorientació cap als blancs, recuperació botànica, rendibilitat econòmica de la vinya, sinergies amb l’hostaleria, comunicació conjunta, novetats preferencials, distribució alimentària amb iniciatives públiques, exportació, reconeixement institucional, ruralitat, segells de qualitat «bancalet», promoció del moscatell, passaport enoturístic.

Hi ha, però, una qüestió que apareix una vegada i una altra al llarg de les entrevistes: la falta de reconeixement, sobretot dins de la mateixa comarca. Ho assenyalen nou de les persones entrevistades, cosa que la converteix en la segona debilitat més citada. I és un fil que reapareix, amb formes diferents, al llarg de tots els articles: un paisatge que no sempre es valora, uns elaboradors que no es coneixen prou, una varietat que encara no té un nom propi reconegut, una visita enoturística que no sempre s’ofereix com cal, unes cartes de vins que massa sovint no incorporen vins de casa nostra. Perquè potser aquesta és una de les paradoxes d’aquesta dècada: mentre el sector ha crescut, s’ha professionalitzat i ha guanyat reconeixement fora de la comarca, encara li costa ser reconegut dins de casa. Aquesta contradicció apareix, d’una manera o altra, en bona part del relat que segueix.

Entre el material d’investigació, hem trobat una font excepcional en què també es va donar veu als protagonistes durant el període estudiat: el llibre de conclusions del D*na Fòrum de 2019, amb els testimonis públics d’algunes de les persones participants.

Tanquem aquesta introducció amb el desig que el treball que teniu entre mans puga resultar de profit per al sector i desperte també l’interés de consumidors i altres agents. Al capdavall, conéixer una cosa és el primer pas per arribar a estimar-la.

Servisquen aquestes últimes línies per a agrair la col·laboració de totes aquelles persones que hi han participat de manera desinteressada, tenint en compte, a més, que ho han fet en plena verema. Tot i les absències inevitables, pensem que la representativitat ha resultat més que suficient per a assolir els objectius preestablerts.

Seguint la mateixa pauta que ja vam aplicar amb el cicle de tallers de tast de 2017, havíem previst que la publicació de les parts que ací comencen i conformen la sèrie completa acabara just la setmana abans del 7é Congrés d’Estudis de la Marina Alta, el darrer cap de setmana de novembre. Amb la recent convocatòria d’eleccions generals, però, aquell cap de setmana ha esdevingut electoral i és probable que el congrés acabe canviant de data. No obstant això, mantindrem el calendari de publicació previst.

Tossut: quan l’excel·lència arrela al territori

Tossut: quan l’excel·lència arrela al territori

by | 20 - setembre - 2026 | Destacats, La bona taula, Productes, Productors

Per Vicent Torres
Fotos de Josep Perelló i Vicent Torres

Foto de Josep Perelló

És dissabte 1 d’agost, i l’embús de cotxes a la sortida de l’AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d’ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que ajornava aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia.

A poc a poc, Pedreguer també s’està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan «en pista». Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d’altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.

La finca Tossut de Pedreguer, on Hèctor Carrió produeix oli i vi: «sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta»

Ens trobem amb l’Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades, en producció —vinya i oliveres—, com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer.

Tossut: quan l’excel·lència arrela al territori

Foto de Josep Perelló

L’amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar un futur que ja està prenent forma. S’hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per a superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l’excel·lència sense perdre el respecte per l’entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga.

Passem per la font de la finca, que també en té. Visitem la part arquitectònica del conjunt i ens refugiem de la calor dins les instal·lacions del celler. L’espai és encara reduït, adequat a la producció actual, però ja deixa entreveure la mateixa obsessió per l’exquisidesa que hem vist fora. Dipòsits d’acer inoxidable adaptats a l’altura disponible conviuen amb un dipòsit cúbic de formigó, bótes de la prestigiosa toneleria francesa Nadalié i gerres de Moreno León —ara la gent les anomena àmfores, i gerres als pitxers. C’est la vie!—. I la joia de la corona: acabat d’arribar, encara nou de trinca, un fudre de mil litres magníficament manufacturat a Itàlia per Garbellotto, amb roure francés. Pura artesania al servei de la tècnica. Quan hi poses el cap dins i respires aquella noblesa aromàtica —sí, m’ho va fer fer— s’entenen moltes coses.

Foto de Josep Perelló

Una vegada coneguda la finca, el projecte i les instal·lacions, tocava demostrar que tota aquesta tipicitat també es pot embotellar. Al cap i a la fi, aquest és l’objectiu de tot plegat. Perquè la sostenibilitat també passa per la viabilitat econòmica, i això només s’aconsegueix oferint grans productes al mercat. Amb l’oli fa una dècada que ho demostra.

Ja coneixia l’anyada 2022 dels seus dos vins, presentada a la Fira de Jesús Pobre de 2025, però des d’aleshores no els havia tornat a trobar. Cal tindre en compte que parlem de produccions molt limitades, amb un posicionament acurat i allunyades dels grans circuits comercials. Tot i això, tastar un vi al mateix lloc on ha nascut sempre és un privilegi.

Obri un Vinya del Blanc 2024, monastrell amb una part de shiraz. Complex, floral, fresc, amb paisatge de matolls. Pura delícia. I la conversa flueix. És una de les grans bondats del vi: l’alegria que genera. Després pipetegem directament d’una bóta, d’on extrau una copa d’un blanc de trepadell i merseguera, encara inacabat però ja impressionant. Amb un rerefons d’hidrocarburs que de segur farà parlar molt. La conversa continua i acabem perdent la noció del temps. Estones que donen sentit a la vida. Mentrestant, Josep Perelló, fotògraf de la casa que s’ha afegit al tast, ho documenta amb la seua càmera. I, com que no n’hi ha dos sense tres, arriba també La Vinya del Bosc: giró amb un toc de shiraz. Brutal. Un vi de finca amb un estil ben propi, coherent amb l’anterior però ara més llaminer. Sí, amb el giró es poden fer meravelles. I Hèctor també ho ha demostrat.

Toca acomiadar-se. De camí al cotxe tastem uns grans de monastrell. Ja acumulen sucre i la verema és a tocar. La finca entrarà en unes setmanes d’activitat frenètica, en què se succeiran les campanyes de la vinya i de les oliveres. D’aquestes quasi no n’hem parlat. Ni tampoc de l’oli, un producte ja consolidat i de prestigi que enguany estrenarà almàssera pròpia dins la mateixa finca. Però això ja donaria per a un altre post, i tampoc no convé allargar-se tant.

Tornant a casa, l’autopista continua saturada en sentit sud. Ho observe des de fora. La cua de cotxes que s’incorpora a l’N-332 des del pont tallat del Tollinero —ja veurem quan l’arreglen— arriba fins al camí de l’Aloixat. I la ràdio continua parlant d’incendis. Aleshores recorde el que acabe de viure amb Hèctor al seu paradís particular, i no puc evitar pensar: tant de bo tinguérem el territori farcit de Tossuts! Res seria igual…

Imatges de la visita

Fotos de Josep Perelló

Fotos de Vicent Torres

Tossut: quan l’excel·lència arrela al territori

 

Paelles i arrossos valencians: més que un receptari, un veritable llibre de capçalera

Paelles i arrossos valencians: més que un receptari, un veritable llibre de capçalera

by | 4 - setembre - 2025 | Destacats, Llibres

De tant en tant, n’hi ha algun llibre que ens fa virar el rumb habitual, dient: això s’ha de contar! Paelles i arrossos valencians, d’Amadeo Faus i Alfred Martínez, és un d’aquests volums que mereixen atenció. Presentat a principis d’estiu, ja de primeres entra pels ulls: una edició acurada de NPQ Editores (Grup Editorial Sargantana), amb tapa dura, bon format, fotografies que desperten la fam i una maquetació tan clara que convida a embrutar la cuina.

«Si creus que ho saps tot sobre la paella,
aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat»

 

Però si el continent sedueix, el contingut no es queda enrere. Més que un simple receptari —complet, ben estructurat i farcit d’opcions d’arròs no tan conegudes— és també una guia pràctica, clara i precisa. Hi trobem consells útils per a tothom: des de qui encara no s’ha atrevit mai amb l’art dels arrossos fins a qui es pensa que ja el domina. Trucs i secrets que normalment només s’aprenen després de molts ensurts i uns quants fracassos.

Amadeo i Alfred van al gra i posen el dit en detalls sovint oblidats: les preparacions bàsiques, la manera precisa de mesurar el líquid o la importància de mantindre la paella ben anivellada. Tot explicat amb passió i rigor, combinant el respecte per la tradició amb la voluntat d’innovar, sense caure en polèmiques estèrils.

Sí, hi trobaràs la paella valenciana de manual. Però també un ampli repertori d’arrossos —secs, melosos, de forn— i fins i tot fideuades que amplien el repertori domèstic amb productes de temporada i de proximitat. Propostes senzilles, ben explicades i amb garanties d’èxit.

En definitiva, si creus que ho saps tot sobre la paella, aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat… en versió tapa dura i amb fotos irresistibles. Perquè, al cap i a la fi, a l’arròs —com a la vida— sempre hi ha marge de millora.

COMPRAR LLIBRE
Edició en valencià i en castellà

Quan un segell de qualitat deixa de ser garantia: la paradoxa del torró

Quan un segell de qualitat deixa de ser garantia: la paradoxa del torró

by | 15 - març - 2024 | Destacats, Productes

Desapercebuda entre altres -com les protestes agrícoles, p. ex.- acaba de ser notícia la ruptura de negociacions entre les grans torroneres de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i el sindicat majoritari del camp. Tot per no voler pagarl’ametlla a un preu que cobrisca les seues despeses de producció. Fins ací, res nou! Malauradament…

Aclarirem primer que una IGP, i també una DOP (Denominació d’Origen Protegida), són qui certifiquen l’origen d’un producte agroalimentari, sotmés voluntàriament a determinades normes preestablertes. I dit això, la vertadera notícia és d’octubre passat: quan es va eliminar l’exigència de què totes les ametles emprades pels torrons acollits a les IGP Jijona i Alicante havien de procedir necessàriament de bancals del País Valencià.

les ametles podran haver-se dut

d’una explotació extensiva de Califòrnia,

i la mel de la Xina

Tant les DOP com les IGP, dirigides pels seus Consells Reguladors, són figures europees de protecció. Però mentre que les DOP exigeixen fer tot el procés productiu dins de la zona geogràfica emparada, les IGP permeten excloure alguna fase. Per tant, qui no coneixia la diferència entre ambdues, ja disposa del torró referit com a magnífic exemple d’IGP: estarà fet i envasat a una fàbrica radicada obligatòriament al terme de Xixona, però les ametles (més de la meitat del producte) podran haver-se dut d’una explotació extensiva de Califòrnia, i la mel de la Xina… -Un vertader producte tradicional de proximitat, del qual presumir a la «terreta», i sense gens de vergonya!-

Ja sabem que en el cas que ens ocupa, òbviament el terme de Xixona no podria produir prou ametla per a cobrir tota la demanda, i per tant és normal que s’optés per la figura de la IGP, ampliant el territori de producció a la resta del País. El problema ve quan les grans empreses del ram, que són qui solen controlar els Consells Reguladors, fan de l’excepció norma, pervertint aquests principis a la seua conveniència. Fins ara, escollir qualsevol torró etiquetat amb els segells de qualitat (Jijona/Alicante), defugint dels genèrics (blando/duro), era garantia d’optar per un producte millor, amb una autenticitat plena, on poder trobar les virtuts de l’origen i tradició que tanta fama li han donat. Però també una aposta decidida, per la que no importava pagar algun euro de més, pensant que d’alguna manera afavoríem l’economia dels nostres pobles d’interior, els de conreu de secà, tan necessaris i necessitats d’ajut des de la resta de territori més agraciat.

Si parlàrem de vi, l’expressió «viticultura heroica» es fa servir per a cultius especialment difícils: en altitud, de pendents pronunciats i amb bancals menuts, que no permeten la mecanització. S’obté així, i qui el consumeix té assumit que ho ha de pagar, un producte especial que a més a més transmet els valors d’un paisatge determinat. I just aqueixa mateixa heroïcitat anònima, és la que ompli les nostres comarques d’interior, protagonistes d’una despoblació galopant. Persones que fixen població, criant als fills en pobles menuts, tot i el gran desavantatge personal i econòmic que això suposa. O per posar un altre exemple: llauradors que decideixen mantenir viu el paisatge agronòmic heretat, malgrat el poc -o res- que els reporta. Un esforç que assumeixen íntegre i de manera generosa, sense que ningú li’ls el valore ni agraïsca. Sí que sabem, però, gaudir de l’harmonia estètica visual que generen i de la seua col·laboració en el manteniment de la biodiversitat. I també, de la tasca especialment positiva enfront dels incendis i la desertització que ens acaça. Però res més! Qui s’haja salvat de la Xilel·la, ja té ametles per menjar a casa, tret que les venga per davall del seu cost…

 

I amb això, caldria preguntar-nos: com s’ho faran a partir d’ara, per diferenciar-se, els també heroiques empreses menudes i obradors familiars xixonencs que actuen amb honestedat, i decidisquen continuar fent servir ametles de proximitat? Com podrà distingir-ho qui vulga continuar apostant per un torró de qualitat i amb valors afegits? En temps dels eufemismes, com el que vivim, el nom ja fa temps que no fa la cosa, però l’entorn aconsegueix fer-nos creure que sí. I front això, sols ens queda l’opció d’anar aprenent a consumir, i prendre consciència del que significa cada decisió de compra. A tots els nivells!

De nou vindrà Nadal i els anuncis ens tornaran a intentar convéncer de què comprem determinat torró, segurament mostrant-nos valors superficials i sentimentaloides, que en realitat són una disfressa de la seua hipocresia immensa.

Despertem-nos, i no continuem caient sempre al mateix parany!
És el llop qui vigila les ovelles, però ho acceptem de manera massa servil…

.

Pin It on Pinterest